domingo, 2 de noviembre de 2014

El temple funerari de Hatshepsut.


Al documental "Egipto, la construcción de un imperio" hem vist varies edificacions interessants, des de les primeres piràmides fins a obeliscs gegants, però la que més  m'ha agradat per la seva història i la seva "innovació" ha sigut, com bé el títol diu: El temple funerari de Hatshepsut (conegut com a Djeser-Djeseru "La Maravilla de las Maravillas") que es troba al complexe de Deir el Bahari, aprop de El Valle de los Reyes. 

M'ha agradat, directament, per dos motius: Hatshepsut va ser la faraona que més temps va estar al tron de "Les Dues Terres" i perquè va construir un temple excepcional pel teu tamany i tipologia, a més a més dels elements arquitectònics, com la importància de la llum i la visió en perspectiva del conjunt, des de la llunyania, caràcters que no continuarien en l'art posterior. 
 

Segons el documental, Hatshepsut era la dóna de Thutmose I i que al no tenir fills, l'hereu fou un fill bastard que va tenir el faraó amb una concubina, Thutmose II, però aquest era tant jove que Hatshepsut era la seva tutora i li duia el càrrec fins que aquest fos més gran. (He llegit que era la filla de Thutmose I i que Thutmose II era el seu germanastre.)
Es suposava que Hatshepsut no podia ser reina, perquè en Egipte només podien arribar al tron els homes. Per a que la respectessin com a un home, va començar a canviar la seva aparença i es posava barbes típiques dels faraons falses i a ocultar les seves característiques femenines. Això no era suficient: havia de construir una gran edificació, com els grans faraons d'Egipte.

Per això va manar construir a l'arquitecte Senemut, amb el que podia ser un possible amant, un temple que serviria com a santuari pel seu esperit després de la mort i perpetuaria la seva relació amb els Déus. El temple és construït a l'honor d'Amon-Ra. 
El temple actualment està cobert per desert, però es diu que abans hi havien grans jardins i pantans rodejant-lo, fent que sembles un agradable de ser-hi. L'edifici està construït a la faldilla de una muntanya de roca, i consta de tres pisos. Les terrasses estan connectades per una escala. Els pisos s'aguanten gracies a enormes columnes amb enormes representacions, en molts d'ells es representada la concepció divina de Hatshepsut. Era tot molt publicitari. 
El projecte va trigar quinze anys a completar-se, aleshores el fill del seu marit ja era gran i volia lluitar per recuperar el poder i el tron. Per a no perdre-ho, Hatshepsut va començar una guerra de relacions públiques per a guanyar-se el poble, fent creure que ella descendia de un Déu. Per a això va construir molts obeliscs amb escrits recordant que provenia de Amon-Ra.

Un cop Thutmose II puja al tron, les estàtues i representacions de Hatshepsut, foren destrossades i el seu nom fou borrat dels registres reials.

Jo m'imagino gran part dels mobles que hem estudiat allà. Al ser espais amples, lluminosos, i suposadament tranquils i rodejats de verd, m'imagino molta calma, tranquil·litat, molt d'or, representacions, caixes per a guardar objectes, tant organitzat tot.

L'edifici, com gairebé tot el mobiliari egipci, hi han representacions de Déus i del faraó/na, penso que segurament tot estava pintat (i amb el pas del temps s'ha anat descolorint fins quedar la pedra) i cobert d'or i pedres precioses, però que després de la pujada de Thutmose II al tron, al ser tot destruït, també van haver-hi saquejos.

Així doncs, és l'edifici que ja bé per la història, com per com és, m'ha agradat molt.








 

domingo, 26 de octubre de 2014

MOBILIARI EGIPCI: Recolzacaps






Els recolzacaps o uol (ures en egipci) fou molt comú en temps de l'antic Egipte. Aquesta peça servia de suport pel cap per a dormir. Consistia en una capçalera en forma de mitja lluna, acotxada o embolicada de teles, sota la qual hi havia un suport vertical, recolzat en un sòcol pla. Sota la capçalera del recolzacaps es pot apreciar la representació de dues mans obertes per a rebre el cap.


Una de les funcions més peculiars d'aquest objecte era que s'utilitzava per a ventilar la nuca i no despentinar-se.
Normalment es decorava amb simbologies i imatges variades.
Els uols de l'Imperi Nou eren generalment de fusta tot i hi havia d'alabastre.

lunes, 19 de mayo de 2014

Santa&Cole

108- Enric Batllé i Joan Roig

FITXA TÈCNICA
  Seient modular de formes romboïdals amb o sense respatller, realitzat en formigó i acolorit en massa. Nascut d'un angle, aquest banc urbà va ser dissenyat per conformar límits, contenir terres i formar alineacions. La seva simplicitat i discreció l'integren sense protagonismes en qualsevol espai urbà.Per les seves característiques geomètriques només admet alineacions corbes de grans ràdios. 

MATERIALS I ACABATS
Banc amb i sense respatller realitzat en formigó arquitectònic, acolorit en massa, de tons grisencs, acabat decapat àrid vist.Admet diferents acabats i colors depenent de les quantitats a subministrar.Possibilitat de fabricació amb àrids reciclats.
Es completa l'oferta amb una peça de la mateixa forma i grandària que el suport, només per contenir terres. 

INSTAL·LACIÓ 
L'ancoratge es realitza mitjançant dos perns que s'introdueixen en els orificis prèviament realitzats en el paviment i omplerts amb resina epoxi, ciment ràpid o similar.Aconsellem deixar sempre una junta entre bancs de 3 centímetres.El banc s'entrega embalat .Amb el banc s'adjunten les instruccions de muntatge .
 

PES
    
Sense suport 48 cm: 195 Kg
    
Amb suport 48 cm: 395 Kg
    
Sense suport 150 cm: 625 Kg
    
Amb suport 150 cm: 1245 Kg


http://www.santacole.com/recursos/productos/downloads/pdf_espec_tecnicas/SC_108_banco_ficha_tecnica.pdf

 Aquest em sembla un banc atrevit, molt equil·librat per la seva geometria pura. un disseny clarament atemporal i adaptable. Al ser de formigó armat. resisteix molt a la temperatura, el sol, l'aigua, els cops. Ideal per a mobiliari urbà. Crec que mai m'he assegut en un banc d'aquests, però sembla còmode.


domingo, 18 de mayo de 2014

Art Déco

L'Art Déco va ser la última línia d'una serie d'estils creatius.

L'Art Nouveau va sorgir després del moviment Arts&Crafts, però encara més creatiu. Es va difondre per tota Europa rebent el nom de: Jugendstil, Liberty, il stile floreale i modernisme. Va ser sobretot un estils d'interiors.
A la seva variació final de Viena, on va rebre el nom d'Estil de Secesió, va perdre part del seu caràcter floral i gracies a dissenyadors com Josef Hoffmann va adquirir un aspecte mes geomètric i abstracte.


L'Art Déco va ser coneguda gracies a l'Exposició Internacional. El va desencadenar l'arribada dels ballets russos de Serge Diaghilev en 1909. Després de la Guerra Mundial, l'Art Déco va tenir més resó i es va convertir en l'estil predominant de París.

Aquest estil incorpora influencies africanes, amb pells de zebra i lleopard i fustes tropicals.
Cap el 1925 es donava pràcticament per fet que a França podien dissenyar interiors confortables sense cap tipus de referència del passat, encara que els elements del passat persistien, però reelaborats conforme una estètica diferent. L'Art Déco seguia interessat per la tecnologia.
l'Art Déco mostrava una apreciació estètica pels materials i els artefactes models. Per a aquestes dissenyadors la tecnologia era divertida.


Va ser molt popular amb el públic en general encara que no amb tots els artistes d'avantguarda , ni amb els tradicionalistes. El seu aire glamurós el feia atractiu.


Com he dit abans, l'Art Déco va fer-se a conèixer a l'Exposició Internacional d'arts decoratives i industrials moderna (1925- París) en el pavelló de l'Esperit Nouveau.
El Pavelló de L'Esprit Nouveau era un edifici temporal, construït el 1925 en el marc de l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives a París. Per a Le Corbusier era l'ocasió de mostrar de manera provocant, les seves idees sobre l'arquitectura i l'urbanisme que havia començat a desenvolupar amb Pierre Jeanneret des de 1922. Aquest mateix nom tenia la revista d'art modern que es publicava.


El pavelló donava mostres del poc interès tècnic com el lloc més convenient per a endolls i llums. Una de les frases més reconegudes de Le Corbusier era: " La casa és una màquina per viure". Però des de una perspectiva purament mecànica,, L'Esperit Nouveau oferia poc que fos nou. Era una indicació de lo avançat que era el disseny modern estadounidense comparat amb l'Europeu.


Le Corbusier visualitzava la casa com un objecte produït en massa al qual s'havia d'adaptar a l'individu. La feina de dissenyador consistia en identificar la solució correcta, un cop trobada, la gent s'havia d'acostumar a ella.


Una diferència entre Le Corbusier i les enginyeres domèstiques Christine Frederich i Gilbert es referia a l'aspecte que havia de tenir una casa eficient. L'actitud de Christine Frederich i Gilbert era preocupar-se per la funció de la casa en comptes de la decoració. Pensaven que cada habitant decoraria la seva casa de manera diferent. En això era en el que Le Corbusier es distanciava de les enginyeres. En cert aspecte, seguia sent un arquitecte del segle XIX empenyat amb la batalla dels estils. D'això es tractava l'Esperit Nouveau: un estil nou, un estil adequat al segle XX i la nova indústria, un estil per a l'Era de la Màquina. Un estil per una vida més eficient.


A mi m'agrada molt Le Corbusier, però veig a l'Art Déco com a un producte massa sofisticat per al que a mi em respecta personalment. Massa carregat i amb massa "façana". L'estil d'arquitectura es molt maco, pràctic i eficient, però la decoració la trobo excessiva.
 

miércoles, 14 de mayo de 2014

Mon oncle (1958)

“Mon Oncle” és una pel·licula que resumeix fantàsticament l'arquitectura i la ciutat de mitjan segle XX, almenys en els seus dos extrems més recognoscibles. La pel·lícula de Jacques Tati mostra els contrastos entre dos mons, dues maneres de viure i d'entendre la ciutat i l'arquitectura que a finalitats dels anys ´50 se superposarien violentament.

Un és el món de la modernitat exagerada per un optimisme futurista, com va arribar (o va tornar) a Europa de la mà de la reconstrucció de postguerra i l'altre està representat per la ciutat tradicional.

Postmodernisme

El tèrmin "postmodernisme" es va tornar popular a l'última dècada del segle XX. En el disseny es considerava postmodernista al treball d'arquitectes i dissenyadors que trencaven amb l'estil internacional que seguia viva desde la Bauhaus, de les generacions de dissenyadors que va sorgir en la dècada dels 70'.

El projecte postmodern es caracteritza per la fi del determinisme i de la supremacia de la religió substituïts per la raó i la ciències, elobjectivisme  i l'individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats de l'ésser humà; politicament suposa la fi de les monarquies absolutes i la seva substitució per la democràcia, el poder passa de l'aristocràcia a la burguesia, el ciutadà adquireix majors drets.


Es coneix com antidisseny una crítica , funcionalista i racionalista. Hi ha una defensa del medi ambient i s'utilitzen els mitjà de comunicació, no hi ha geometrizació.

Impulsors
  • Sherrie Levine
  • Jeff Koons
  • Julian Schnabel
  • David Salle
  • Mike Bidlo
  • Jeff Wall

Últimes tendencies

New Classic

Sublime by hand
Crinoline Outdoor seating de Patricia Urquiola per a B&B Italia
Everyday solution
Drop de Leonardo Perugi para Cerruti Baleri
 
The essencials
Fat Tray de Harri Koskinen per a Alessi

Once upon a future
Lumidable Mirrowall de andom Internacional y Philips

Basic & Raw

Mind the green














miércoles, 5 de marzo de 2014

La cadira "Ant" d'Arne Jacobsen (1951)




A principis dels anys cinquanta, la indústria del moble danés va adaptar un nou procés de fabricació. La fusta massissa fou reemplaçada cada cop més pels materials com l'acer i la fusta contraxapada, reduint significativament la necessitat d'estructures complexes.

La cadira d'Arne Jacobsen és un bon exemple d'aquesta simplicitat recentment descoberta. La cadira "Ant" consta d'unes poques parts, es poden produir a baix cost i és extremadament lleugera. El seient i el respatller estan formats per una peça de fusta contraxapada ordinària, mentre que la disposició i la forma de tres potes de tub d'acer units per la part inferior del seient en el
 centre, permeten a la cadira ser apil·lable.

                               Cadira "Ant"





El matrimoni Eame i en Eero Saarinen ja hi havien produït un shell cadira de tres dimensions en els pocs prototips de la seva "Cadira Orgànica" en 1940-1941. Havien tractat d'evitar la ruptura entre seient i respatller deixant un buit en el material, mentre que Jacobsent va solucionar el problema des de l'exterior.

El dissenyador danés va reforçar la conjunció de les superfícies arquejades de forma diferent del seient i el respatller mitjançant capes addicionalment de xapa. Això garanteix que el respatller sigui alhora estable i flexible.




La cadira "Ant" d'en Jacobsen, que va jugar un paper important en la modernització del disseny de mobiliari escandinau, se li va donar aquest nom a causa de la seva cintura corba i potes primes, característica de les formigues.

En 1955, va sorgir la " 3107", una variació que ofereix un esquema menys segmentat i quatre potes en comptes de tres. Aquesta descendent estava disponible en una multitud de colors i es va fer molt popular.

Rere la mort d'en Jacobsen, es va produir una versió a quatre potes de la cadira "Ant".


Cadira "Nº 3107"

jueves, 16 de enero de 2014

"La Torre de los Ambiciosos"

La pel·licula "La Torre de los Ambiciosos" (1959) és una pel·licula en blanc i negre sense cap tipus de musica ambiental. A la ciutat es veuren poc cotxes i molts gratacels d'estil Art Déco, rectes i simétrics, amb decoracións "luxoses". També tenen grans finetres i portes enormes.
Hi ha una gran diferencia amb el mobiliari de cada sector. Als despatxosabunden la fusta i els tapissats de pell i cuir. Les parets plenes de quadres i fotografies. Mobles molt decorats. En cambi al taller tot es mes funcional. No hi ha decoració. A casa de Julia O. Tedway hi podem veure molts estampats als sofàs i cortines, en cambi a casa de Walling, tot és molt més suau, acollidos i amb certa inspiració a la decoració asiàtica.
Si parlem de personatges en trobem molts, pero no ens perdem de qui és qui. Podem trobar el nostàlgic, l'avariciós, la desenganyada, el calculador...