lunes, 30 de marzo de 2015

LES ARQUETES DE L'EDAT MITJANA

L'arqueta és un tipus de moble en forma de caixa tancada que es destina a guardar objectes. Per a la societat alemanya era una element important. Les arquetes sud-alemanyes del s.XVI es caracteritzen per les seves petites dimensions, l'ús de xapes de reforç a les cantonades i a la tapa, la dissimulació de l'accés a l'interior i el pany de al menys quatre punts d'ancoratge. Una tècnica molt estudiada per a garantir la seva seguretat. A Itàlia, en canvi les caixes de ferro i els joiers s'utilitzaven com escrivanies en forma de sarcòfags en miniatura, revaloritzant la imatge humanista.  
La gran majoria de les arquetes que s'han anat trobant tenen un elaborat treball de gravat. El gravat a l'aiguafort és una tècnica que ja s'utilitzava a França i Anglaterra, i al s.XV es constata que ja s'utilitzava a Alemanya per la creació d'escuts i cascos. En Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquests procediments a Alemanya i portar-los com a tècnica d'artesania i representació tècnica del gravat artístic. 

Existien dos centres principals de producció: Núremberg i Augsburg. Aquests centres de producció es diferencien en que mentre a Núremberg sortien els exemplars més cuidats amb una decoració amb niellat de més qualitat i representaven escenes de parelles en la seva majoria de peces, a Augsburg representaven emblemes marítims i motius imperials.

Aquesta tècnica de gravat fou paral·lela amb el gravat en planxa de coure, que es tracta de cobrir les parts a protegir mentre que les parts no protegides podien punxar-se. Després s'omplia l'incisió amb una pasta (oli i sutge) que feia que augmentés el contrast. 

TÈCNIQUES PICTÒRIQUES DE L'ART ROMÀNIC

La funció de la pintura romànica no es només estètica, sino que te una finalitat més elevada: la pedagógica o didàctica, donat que la gran masa de població medieval era analfabeta i les imatges servien per a instruir-la dels dogmes de la fe. 


Hi havien dues tècniques: la tècnica del fresc i la del tremp. 

· La tècnica del fresc es basava en la preparació de pigments acolorits diluïts en aigua de cal, aquest tipus de pintura s'aplicava sobre la superfície mural a la que prèviament s'havia afegit una capa d'enlluir per allisar-la (guix, estuc...) L'aplicació es feia quan l'enlluït estava humit. Al assecar-se, el conjunt adquiria gran duresa i resistència. 

· La tècnica del tremp també s'utilitzava per pintar murs. Els artistes elaboraven les pintures mesclant els pigments amb cola, resina i ou, moltes vegades s'utilitzava sobre el fresc, per reforçar els efectes. 
Quan parlem de la tècnica del tremp a la caseïna, primer es deshidrata la caseïna i s'afegeix una lletada e calç i llet desnatada per aconseguir una pasta. El tremp a la caseïna és una pintura de assecat ràpid i soluble a l'aigua. 
La forma més comú per a mobiliari de la pintura romànica al tremps és el tremp d'ou. En aquesta tècnica només s'utilitza el contingut del rovell de l'ou. La clara i la membrana del rovell es descarten. S'aplica oli de llinosa per matisar el color i vernís per a donar-li brillantor. Es rebaixa amb aigua fent més fàcil l'aplicació del color. Era una tècnica molt detallista. La pintura te diferents capes per donar textura als colors. S'aplicava pa d'or per a les aureoles o els espais buits del fons. S'utilitzava estuc per a donar volum als detalls. 

Arqueta per contenir relíquies. Transició al gòtic. Primera meitat del s.XIII.

Arqueta de reliquiari romànica. Segona meitat del s.XII. Pintura al temple sobre fusta reforçada amb ferramentes.


domingo, 18 de enero de 2015

La casa a l'Edat Mitjana.



Hi ha una gran diferencia amb les cases riques i les de la majoria de la població que era pobre. Les cases pobres carien d'higiene, no tenien aigua i gairebé cap moble. Realment eren més un refugi que una casa. Però, per altre banda, hi havia un altre sector minoritari més acomodat, persones que vivien a les ciutats: els burgesos.






I, com eren les seves cases?




Per començar, eren edificis llargs i estrets que solien tenir tres pisos. Normalment es combinava amb el local de treball. El pis superior era la residència, la planta baixa el local o comerç amb el que es mantindria el sustent de la família burgesa i el soterrani un lloc d'emmagatzematge. La zona residencial era gran i semblava buida, ja que tenia pocs mobles multifuncionals.


La casa de l'Edat Mitjana era un lloc públic on era habitual cuinar, menjar, rebre convidats, fer negocis i dormir. Sempre hi havia activitat a la casa, no existia la paraula intimitat. Tenien llits grans, ja que podien dormir varies persones a cada un d'ells. En comptes de cadires tenien bancs, ja que la cadira era símbol de poder i els burgesos de l'època estaven acomodats però no eren poderosos.


La major part de cases tenien pous negres als soterrani provinents dels lavabos del pis superior (anomenats garderobes) fent nul·la la part higiènica i sent una de les causes de la propagació de malalties en aquella època. Es banyaven, tot i que no tant freqüentment com ara, però no tenien una banyera fixa. Tenien unes banyeres de fusta portàtils i habitualment feien un bany conjunt.






En definitiva, que els burgesos de l'època no eren tant acomodats com ho serien després, simplement era gent de classe mitja més acomodada que la major part de la població. Vivien com podien amb lo mínim i pel que sembla, compartien tot.





"Pompeia, l'últim dia." La fullonica.

 A l'any 79 de la nostra era, Pompeia va patir un dels desastres naturals més violents de la història de la humanitat. Més de 2000 persones van morir instantàniament, o quedaren ensorrades vives sota un mantell de cendres provinent de l'erupció del volcà Vesubi.
Gràcies a la gran capa de cendres que ho va cobrir tot, la ciutat es va mantenir amagada i oblidada durant quasi disset segles.



En aquest documental es reviuen les cares més reconegudes de les troballes de la ciutat. Parlen d'un comerciant en concret, l'Stefano, propietari de la fullonica més important de Pompeia. Una fullonica era un començ dedicat a la bugaderia i la tintoreria.
La fullonica d'Stefano era una antiga casa senyorial reestructurada. Era fosca i en ella, els esclaus, preparaven les teles de llana o de lli
amb tints i també netejaven la roba.



Es veu una sala amb uns tancs anomenats fullons, que s'omplia d'aigua i orina i els esclaus netejaven amb els peus la roba (com quan es trepitja el raïm per a fer vi). Darrere es veu un pati (segurament intern, on es penjava la roba per a que s'assequés amb el sol.
A més a més del que es veu i diu en el documental, m'he estat informant més àmpliament. La fullonica disposava també de latrines i cuina per als seus treballadors. La planta baixa es feia servir com a negoci, i a la planta de dalt hi havia la residència. Es sap que la fullonica era d'en Stefano perquè a la porta hi havia un cartell amb el seu nom.                                



domingo, 2 de noviembre de 2014

El temple funerari de Hatshepsut.


Al documental "Egipto, la construcción de un imperio" hem vist varies edificacions interessants, des de les primeres piràmides fins a obeliscs gegants, però la que més  m'ha agradat per la seva història i la seva "innovació" ha sigut, com bé el títol diu: El temple funerari de Hatshepsut (conegut com a Djeser-Djeseru "La Maravilla de las Maravillas") que es troba al complexe de Deir el Bahari, aprop de El Valle de los Reyes. 

M'ha agradat, directament, per dos motius: Hatshepsut va ser la faraona que més temps va estar al tron de "Les Dues Terres" i perquè va construir un temple excepcional pel teu tamany i tipologia, a més a més dels elements arquitectònics, com la importància de la llum i la visió en perspectiva del conjunt, des de la llunyania, caràcters que no continuarien en l'art posterior. 
 

Segons el documental, Hatshepsut era la dóna de Thutmose I i que al no tenir fills, l'hereu fou un fill bastard que va tenir el faraó amb una concubina, Thutmose II, però aquest era tant jove que Hatshepsut era la seva tutora i li duia el càrrec fins que aquest fos més gran. (He llegit que era la filla de Thutmose I i que Thutmose II era el seu germanastre.)
Es suposava que Hatshepsut no podia ser reina, perquè en Egipte només podien arribar al tron els homes. Per a que la respectessin com a un home, va començar a canviar la seva aparença i es posava barbes típiques dels faraons falses i a ocultar les seves característiques femenines. Això no era suficient: havia de construir una gran edificació, com els grans faraons d'Egipte.

Per això va manar construir a l'arquitecte Senemut, amb el que podia ser un possible amant, un temple que serviria com a santuari pel seu esperit després de la mort i perpetuaria la seva relació amb els Déus. El temple és construït a l'honor d'Amon-Ra. 
El temple actualment està cobert per desert, però es diu que abans hi havien grans jardins i pantans rodejant-lo, fent que sembles un agradable de ser-hi. L'edifici està construït a la faldilla de una muntanya de roca, i consta de tres pisos. Les terrasses estan connectades per una escala. Els pisos s'aguanten gracies a enormes columnes amb enormes representacions, en molts d'ells es representada la concepció divina de Hatshepsut. Era tot molt publicitari. 
El projecte va trigar quinze anys a completar-se, aleshores el fill del seu marit ja era gran i volia lluitar per recuperar el poder i el tron. Per a no perdre-ho, Hatshepsut va començar una guerra de relacions públiques per a guanyar-se el poble, fent creure que ella descendia de un Déu. Per a això va construir molts obeliscs amb escrits recordant que provenia de Amon-Ra.

Un cop Thutmose II puja al tron, les estàtues i representacions de Hatshepsut, foren destrossades i el seu nom fou borrat dels registres reials.

Jo m'imagino gran part dels mobles que hem estudiat allà. Al ser espais amples, lluminosos, i suposadament tranquils i rodejats de verd, m'imagino molta calma, tranquil·litat, molt d'or, representacions, caixes per a guardar objectes, tant organitzat tot.

L'edifici, com gairebé tot el mobiliari egipci, hi han representacions de Déus i del faraó/na, penso que segurament tot estava pintat (i amb el pas del temps s'ha anat descolorint fins quedar la pedra) i cobert d'or i pedres precioses, però que després de la pujada de Thutmose II al tron, al ser tot destruït, també van haver-hi saquejos.

Així doncs, és l'edifici que ja bé per la història, com per com és, m'ha agradat molt.








 

domingo, 26 de octubre de 2014

MOBILIARI EGIPCI: Recolzacaps






Els recolzacaps o uol (ures en egipci) fou molt comú en temps de l'antic Egipte. Aquesta peça servia de suport pel cap per a dormir. Consistia en una capçalera en forma de mitja lluna, acotxada o embolicada de teles, sota la qual hi havia un suport vertical, recolzat en un sòcol pla. Sota la capçalera del recolzacaps es pot apreciar la representació de dues mans obertes per a rebre el cap.


Una de les funcions més peculiars d'aquest objecte era que s'utilitzava per a ventilar la nuca i no despentinar-se.
Normalment es decorava amb simbologies i imatges variades.
Els uols de l'Imperi Nou eren generalment de fusta tot i hi havia d'alabastre.

lunes, 19 de mayo de 2014

Santa&Cole

108- Enric Batllé i Joan Roig

FITXA TÈCNICA
  Seient modular de formes romboïdals amb o sense respatller, realitzat en formigó i acolorit en massa. Nascut d'un angle, aquest banc urbà va ser dissenyat per conformar límits, contenir terres i formar alineacions. La seva simplicitat i discreció l'integren sense protagonismes en qualsevol espai urbà.Per les seves característiques geomètriques només admet alineacions corbes de grans ràdios. 

MATERIALS I ACABATS
Banc amb i sense respatller realitzat en formigó arquitectònic, acolorit en massa, de tons grisencs, acabat decapat àrid vist.Admet diferents acabats i colors depenent de les quantitats a subministrar.Possibilitat de fabricació amb àrids reciclats.
Es completa l'oferta amb una peça de la mateixa forma i grandària que el suport, només per contenir terres. 

INSTAL·LACIÓ 
L'ancoratge es realitza mitjançant dos perns que s'introdueixen en els orificis prèviament realitzats en el paviment i omplerts amb resina epoxi, ciment ràpid o similar.Aconsellem deixar sempre una junta entre bancs de 3 centímetres.El banc s'entrega embalat .Amb el banc s'adjunten les instruccions de muntatge .
 

PES
    
Sense suport 48 cm: 195 Kg
    
Amb suport 48 cm: 395 Kg
    
Sense suport 150 cm: 625 Kg
    
Amb suport 150 cm: 1245 Kg


http://www.santacole.com/recursos/productos/downloads/pdf_espec_tecnicas/SC_108_banco_ficha_tecnica.pdf

 Aquest em sembla un banc atrevit, molt equil·librat per la seva geometria pura. un disseny clarament atemporal i adaptable. Al ser de formigó armat. resisteix molt a la temperatura, el sol, l'aigua, els cops. Ideal per a mobiliari urbà. Crec que mai m'he assegut en un banc d'aquests, però sembla còmode.