La casa a l'Edat Mitjana.

Hi ha una gran diferencia amb les cases riques i les de la majoria de la població que era pobre. Les cases pobres carien d'higiene, no tenien aigua i gairebé cap moble. Realment eren més un refugi que una casa. Però, per altre banda, hi havia un altre sector minoritari més acomodat, persones que vivien a les ciutats: els burgesos.






I, com eren les seves cases?




Per començar, eren edificis llargs i estrets que solien tenir tres pisos. Normalment es combinava amb el local de treball. El pis superior era la residència, la planta baixa el local o comerç amb el que es mantindria el sustent de la família burgesa i el soterrani un lloc d'emmagatzematge. La zona residencial era gran i semblava buida, ja que tenia pocs mobles multifuncionals.


La casa de l'Edat Mitjana era un lloc públic on era habitual cuinar, menjar, rebre convidats, fer negocis i dormir. Sempre hi havia activitat a la casa, no existia la paraula intimitat. Tenien llits grans, ja que podien dormir varies persones a cada un d'ells. En comptes de cadires tenien bancs, ja que la cadira era símbol de poder i els burgesos de l'època estaven acomodats però no eren poderosos.


La major part de cases tenien pous negres als soterrani provinents dels lavabos del pis superior (anomenats garderobes) fent nul·la la part higiènica i sent una de les causes de la propagació de malalties en aquella època. Es banyaven, tot i que no tant freqüentment com ara, però no tenien una banyera fixa. Tenien unes banyeres de fusta portàtils i habitualment feien un bany conjunt.






En definitiva, que els burgesos de l'època no eren tant acomodats com ho serien després, simplement era gent de classe mitja més acomodada que la major part de la població. Vivien com podien amb lo mínim i pel que sembla, compartien tot.

"Pompeia, l'últim dia." La fullonica.

 A l'any 79 de la nostra era, Pompeia va patir un dels desastres naturals més violents de la història de la humanitat. Més de 2000 persones van morir instantàniament, o quedaren ensorrades vives sota un mantell de cendres provinent de l'erupció del volcà Vesubi.
Gràcies a la gran capa de cendres que ho va cobrir tot, la ciutat es va mantenir amagada i oblidada durant quasi disset segles.



En aquest documental es reviuen les cares més reconegudes de les troballes de la ciutat. Parlen d'un comerciant en concret, l'Stefano, propietari de la fullonica més important de Pompeia. Una fullonica era un començ dedicat a la bugaderia i la tintoreria.
La fullonica d'Stefano era una antiga casa senyorial reestructurada. Era fosca i en ella, els esclaus, preparaven les teles de llana o de lli
amb tints i també netejaven la roba.

Es veu una sala amb uns tancs anomenats fullons, que s'omplia d'aigua i orina i els esclaus netejaven amb els peus la roba (com quan es trepitja el raïm per a fer vi). Darrere es veu un pati (segurament intern, on es penjava la roba per a que s'assequés amb el sol.
A més a més del que es veu i diu en el documental, m'he estat informant més àmpliament. La fullonica disposava també de latrines i cuina per als seus treballadors. La planta baixa es feia servir com a negoci, i a la planta de dalt hi havia la residència. Es sap que la fullonica era d'en Stefano perquè a la porta hi havia un cartell amb el seu nom.