LES ARQUETES DE L'EDAT MITJANA

L'arqueta és un tipus de moble en forma de caixa tancada que es destina a guardar objectes. Per a la societat alemanya era una element important. Les arquetes sud-alemanyes del s.XVI es caracteritzen per les seves petites dimensions, l'ús de xapes de reforç a les cantonades i a la tapa, la dissimulació de l'accés a l'interior i el pany de al menys quatre punts d'ancoratge. Una tècnica molt estudiada per a garantir la seva seguretat. A Itàlia, en canvi les caixes de ferro i els joiers s'utilitzaven com escrivanies en forma de sarcòfags en miniatura, revaloritzant la imatge humanista.  
La gran majoria de les arquetes que s'han anat trobant tenen un elaborat treball de gravat. El gravat a l'aiguafort és una tècnica que ja s'utilitzava a França i Anglaterra, i al s.XV es constata que ja s'utilitzava a Alemanya per la creació d'escuts i cascos. En Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquests procediments a Alemanya i portar-los com a tècnica d'artesania i representació tècnica del gravat artístic. 

Existien dos centres principals de producció: Núremberg i Augsburg. Aquests centres de producció es diferencien en que mentre a Núremberg sortien els exemplars més cuidats amb una decoració amb niellat de més qualitat i representaven escenes de parelles en la seva majoria de peces, a Augsburg representaven emblemes marítims i motius imperials.

Aquesta tècnica de gravat fou paral·lela amb el gravat en planxa de coure, que es tracta de cobrir les parts a protegir mentre que les parts no protegides podien punxar-se. Després s'omplia l'incisió amb una pasta (oli i sutge) que feia que augmentés el contrast. 

TÈCNIQUES PICTÒRIQUES DE L'ART ROMÀNIC

La funció de la pintura romànica no es només estètica, sino que te una finalitat més elevada: la pedagógica o didàctica, donat que la gran masa de població medieval era analfabeta i les imatges servien per a instruir-la dels dogmes de la fe. 

Hi havien dues tècniques: la tècnica del fresc i la del tremp. 

· La tècnica del fresc es basava en la preparació de pigments acolorits diluïts en aigua de cal, aquest tipus de pintura s'aplicava sobre la superfície mural a la que prèviament s'havia afegit una capa d'enlluir per allisar-la (guix, estuc...) L'aplicació es feia quan l'enlluït estava humit. Al assecar-se, el conjunt adquiria gran duresa i resistència. 

· La tècnica del tremp també s'utilitzava per pintar murs. Els artistes elaboraven les pintures mesclant els pigments amb cola, resina i ou, moltes vegades s'utilitzava sobre el fresc, per reforçar els efectes. 
Quan parlem de la tècnica del tremp a la caseïna, primer es deshidrata la caseïna i s'afegeix una lletada e calç i llet desnatada per aconseguir una pasta. El tremp a la caseïna és una pintura de assecat ràpid i soluble a l'aigua. 
La forma més comú per a mobiliari de la pintura romànica al tremps és el tremp d'ou. En aquesta tècnica només s'utilitza el contingut del rovell de l'ou. La clara i la membrana del rovell es descarten. S'aplica oli de llinosa per matisar el color i vernís per a donar-li brillantor. Es rebaixa amb aigua fent més fàcil l'aplicació del color. Era una tècnica molt detallista. La pintura te diferents capes per donar textura als colors. S'aplicava pa d'or per a les aureoles o els espais buits del fons. S'utilitzava estuc per a donar volum als detalls. 

Arqueta per contenir relíquies. Transició al gòtic. Primera meitat del s.XIII.

Arqueta de reliquiari romànica. Segona meitat del s.XII. Pintura al temple sobre fusta reforçada amb ferramentes.

La casa a l'Edat Mitjana.

Hi ha una gran diferencia amb les cases riques i les de la majoria de la població que era pobre. Les cases pobres carien d'higiene, no tenien aigua i gairebé cap moble. Realment eren més un refugi que una casa. Però, per altre banda, hi havia un altre sector minoritari més acomodat, persones que vivien a les ciutats: els burgesos.






I, com eren les seves cases?




Per començar, eren edificis llargs i estrets que solien tenir tres pisos. Normalment es combinava amb el local de treball. El pis superior era la residència, la planta baixa el local o comerç amb el que es mantindria el sustent de la família burgesa i el soterrani un lloc d'emmagatzematge. La zona residencial era gran i semblava buida, ja que tenia pocs mobles multifuncionals.


La casa de l'Edat Mitjana era un lloc públic on era habitual cuinar, menjar, rebre convidats, fer negocis i dormir. Sempre hi havia activitat a la casa, no existia la paraula intimitat. Tenien llits grans, ja que podien dormir varies persones a cada un d'ells. En comptes de cadires tenien bancs, ja que la cadira era símbol de poder i els burgesos de l'època estaven acomodats però no eren poderosos.


La major part de cases tenien pous negres als soterrani provinents dels lavabos del pis superior (anomenats garderobes) fent nul·la la part higiènica i sent una de les causes de la propagació de malalties en aquella època. Es banyaven, tot i que no tant freqüentment com ara, però no tenien una banyera fixa. Tenien unes banyeres de fusta portàtils i habitualment feien un bany conjunt.






En definitiva, que els burgesos de l'època no eren tant acomodats com ho serien després, simplement era gent de classe mitja més acomodada que la major part de la població. Vivien com podien amb lo mínim i pel que sembla, compartien tot.

"Pompeia, l'últim dia." La fullonica.

 A l'any 79 de la nostra era, Pompeia va patir un dels desastres naturals més violents de la història de la humanitat. Més de 2000 persones van morir instantàniament, o quedaren ensorrades vives sota un mantell de cendres provinent de l'erupció del volcà Vesubi.
Gràcies a la gran capa de cendres que ho va cobrir tot, la ciutat es va mantenir amagada i oblidada durant quasi disset segles.



En aquest documental es reviuen les cares més reconegudes de les troballes de la ciutat. Parlen d'un comerciant en concret, l'Stefano, propietari de la fullonica més important de Pompeia. Una fullonica era un començ dedicat a la bugaderia i la tintoreria.
La fullonica d'Stefano era una antiga casa senyorial reestructurada. Era fosca i en ella, els esclaus, preparaven les teles de llana o de lli
amb tints i també netejaven la roba.

Es veu una sala amb uns tancs anomenats fullons, que s'omplia d'aigua i orina i els esclaus netejaven amb els peus la roba (com quan es trepitja el raïm per a fer vi). Darrere es veu un pati (segurament intern, on es penjava la roba per a que s'assequés amb el sol.
A més a més del que es veu i diu en el documental, m'he estat informant més àmpliament. La fullonica disposava també de latrines i cuina per als seus treballadors. La planta baixa es feia servir com a negoci, i a la planta de dalt hi havia la residència. Es sap que la fullonica era d'en Stefano perquè a la porta hi havia un cartell amb el seu nom.