La casa a l'Edat Mitjana.

Hi ha una gran diferencia amb les cases riques i les de la majoria de la població que era pobre. Les cases pobres carien d'higiene, no tenien aigua i gairebé cap moble. Realment eren més un refugi que una casa. Però, per altre banda, hi havia un altre sector minoritari més acomodat, persones que vivien a les ciutats: els burgesos.






I, com eren les seves cases?




Per començar, eren edificis llargs i estrets que solien tenir tres pisos. Normalment es combinava amb el local de treball. El pis superior era la residència, la planta baixa el local o comerç amb el que es mantindria el sustent de la família burgesa i el soterrani un lloc d'emmagatzematge. La zona residencial era gran i semblava buida, ja que tenia pocs mobles multifuncionals.


La casa de l'Edat Mitjana era un lloc públic on era habitual cuinar, menjar, rebre convidats, fer negocis i dormir. Sempre hi havia activitat a la casa, no existia la paraula intimitat. Tenien llits grans, ja que podien dormir varies persones a cada un d'ells. En comptes de cadires tenien bancs, ja que la cadira era símbol de poder i els burgesos de l'època estaven acomodats però no eren poderosos.


La major part de cases tenien pous negres als soterrani provinents dels lavabos del pis superior (anomenats garderobes) fent nul·la la part higiènica i sent una de les causes de la propagació de malalties en aquella època. Es banyaven, tot i que no tant freqüentment com ara, però no tenien una banyera fixa. Tenien unes banyeres de fusta portàtils i habitualment feien un bany conjunt.






En definitiva, que els burgesos de l'època no eren tant acomodats com ho serien després, simplement era gent de classe mitja més acomodada que la major part de la població. Vivien com podien amb lo mínim i pel que sembla, compartien tot.

"Pompeia, l'últim dia." La fullonica.

 A l'any 79 de la nostra era, Pompeia va patir un dels desastres naturals més violents de la història de la humanitat. Més de 2000 persones van morir instantàniament, o quedaren ensorrades vives sota un mantell de cendres provinent de l'erupció del volcà Vesubi.
Gràcies a la gran capa de cendres que ho va cobrir tot, la ciutat es va mantenir amagada i oblidada durant quasi disset segles.



En aquest documental es reviuen les cares més reconegudes de les troballes de la ciutat. Parlen d'un comerciant en concret, l'Stefano, propietari de la fullonica més important de Pompeia. Una fullonica era un començ dedicat a la bugaderia i la tintoreria.
La fullonica d'Stefano era una antiga casa senyorial reestructurada. Era fosca i en ella, els esclaus, preparaven les teles de llana o de lli
amb tints i també netejaven la roba.

Es veu una sala amb uns tancs anomenats fullons, que s'omplia d'aigua i orina i els esclaus netejaven amb els peus la roba (com quan es trepitja el raïm per a fer vi). Darrere es veu un pati (segurament intern, on es penjava la roba per a que s'assequés amb el sol.
A més a més del que es veu i diu en el documental, m'he estat informant més àmpliament. La fullonica disposava també de latrines i cuina per als seus treballadors. La planta baixa es feia servir com a negoci, i a la planta de dalt hi havia la residència. Es sap que la fullonica era d'en Stefano perquè a la porta hi havia un cartell amb el seu nom.                                

El temple funerari de Hatshepsut.

Al documental "Egipto, la construcción de un imperio" hem vist varies edificacions interessants, des de les primeres piràmides fins a obeliscs gegants, però la que més  m'ha agradat per la seva història i la seva "innovació" ha sigut, com bé el títol diu: El temple funerari de Hatshepsut (conegut com a Djeser-Djeseru "La Maravilla de las Maravillas") que es troba al complexe de Deir el Bahari, aprop de El Valle de los Reyes. 

M'ha agradat, directament, per dos motius: Hatshepsut va ser la faraona que més temps va estar al tron de "Les Dues Terres" i perquè va construir un temple excepcional pel teu tamany i tipologia, a més a més dels elements arquitectònics, com la importància de la llum i la visió en perspectiva del conjunt, des de la llunyania, caràcters que no continuarien en l'art posterior. 
 

Segons el documental, Hatshepsut era la dóna de Thutmose I i que al no tenir fills, l'hereu fou un fill bastard que va tenir el faraó amb una concubina, Thutmose II, però aquest era tant jove que Hatshepsut era la seva tutora i li duia el càrrec fins que aquest fos més gran. (He llegit que era la filla de Thutmose I i que Thutmose II era el seu germanastre.)
Es suposava que Hatshepsut no podia ser reina, perquè en Egipte només podien arribar al tron els homes. Per a que la respectessin com a un home, va començar a canviar la seva aparença i es posava barbes típiques dels faraons falses i a ocultar les seves característiques femenines. Això no era suficient: havia de construir una gran edificació, com els grans faraons d'Egipte.

Per això va manar construir a l'arquitecte Senemut, amb el que podia ser un possible amant, un temple que serviria com a santuari pel seu esperit després de la mort i perpetuaria la seva relació amb els Déus. El temple és construït a l'honor d'Amon-Ra. 
El temple actualment està cobert per desert, però es diu que abans hi havien grans jardins i pantans rodejant-lo, fent que sembles un agradable de ser-hi. L'edifici està construït a la faldilla de una muntanya de roca, i consta de tres pisos. Les terrasses estan connectades per una escala. Els pisos s'aguanten gracies a enormes columnes amb enormes representacions, en molts d'ells es representada la concepció divina de Hatshepsut. Era tot molt publicitari. 
El projecte va trigar quinze anys a completar-se, aleshores el fill del seu marit ja era gran i volia lluitar per recuperar el poder i el tron. Per a no perdre-ho, Hatshepsut va començar una guerra de relacions públiques per a guanyar-se el poble, fent creure que ella descendia de un Déu. Per a això va construir molts obeliscs amb escrits recordant que provenia de Amon-Ra.

Un cop Thutmose II puja al tron, les estàtues i representacions de Hatshepsut, foren destrossades i el seu nom fou borrat dels registres reials.

Jo m'imagino gran part dels mobles que hem estudiat allà. Al ser espais amples, lluminosos, i suposadament tranquils i rodejats de verd, m'imagino molta calma, tranquil·litat, molt d'or, representacions, caixes per a guardar objectes, tant organitzat tot.

L'edifici, com gairebé tot el mobiliari egipci, hi han representacions de Déus i del faraó/na, penso que segurament tot estava pintat (i amb el pas del temps s'ha anat descolorint fins quedar la pedra) i cobert d'or i pedres precioses, però que després de la pujada de Thutmose II al tron, al ser tot destruït, també van haver-hi saquejos.

Així doncs, és l'edifici que ja bé per la història, com per com és, m'ha agradat molt.








 

MOBILIARI EGIPCI: Recolzacaps

Els recolzacaps o uol (ures en egipci) fou molt comú en temps de l'antic Egipte. Aquesta peça servia de suport pel cap per a dormir. Consistia en una capçalera en forma de mitja lluna, acotxada o embolicada de teles, sota la qual hi havia un suport vertical, recolzat en un sòcol pla. Sota la capçalera del recolzacaps es pot apreciar la representació de dues mans obertes per a rebre el cap.


Una de les funcions més peculiars d'aquest objecte era que s'utilitzava per a ventilar la nuca i no despentinar-se.
Normalment es decorava amb simbologies i imatges variades.
Els uols de l'Imperi Nou eren generalment de fusta tot i hi havia d'alabastre.

Santa&Cole

108- Enric Batllé i Joan Roig

FITXA TÈCNICA
  Seient modular de formes romboïdals amb o sense respatller, realitzat en formigó i acolorit en massa. Nascut d'un angle, aquest banc urbà va ser dissenyat per conformar límits, contenir terres i formar alineacions. La seva simplicitat i discreció l'integren sense protagonismes en qualsevol espai urbà.Per les seves característiques geomètriques només admet alineacions corbes de grans ràdios. 

MATERIALS I ACABATS
Banc amb i sense respatller realitzat en formigó arquitectònic, acolorit en massa, de tons grisencs, acabat decapat àrid vist.Admet diferents acabats i colors depenent de les quantitats a subministrar.Possibilitat de fabricació amb àrids reciclats.
Es completa l'oferta amb una peça de la mateixa forma i grandària que el suport, només per contenir terres. 

INSTAL·LACIÓ 
L'ancoratge es realitza mitjançant dos perns que s'introdueixen en els orificis prèviament realitzats en el paviment i omplerts amb resina epoxi, ciment ràpid o similar.Aconsellem deixar sempre una junta entre bancs de 3 centímetres.El banc s'entrega embalat .Amb el banc s'adjunten les instruccions de muntatge .
 
PES
    Sense suport 48 cm: 195 Kg
    Amb suport 48 cm: 395 Kg
    Sense suport 150 cm: 625 Kg
    Amb suport 150 cm: 1245 Kg

http://www.santacole.com/recursos/productos/downloads/pdf_espec_tecnicas/SC_108_banco_ficha_tecnica.pdf

 Aquest em sembla un banc atrevit, molt equil·librat per la seva geometria pura. un disseny clarament atemporal i adaptable. Al ser de formigó armat. resisteix molt a la temperatura, el sol, l'aigua, els cops. Ideal per a mobiliari urbà. Crec que mai m'he assegut en un banc d'aquests, però sembla còmode.

Art Déco

L'Art Déco va ser la última línia d'una serie d'estils creatius.

L'Art Nouveau va sorgir després del moviment Arts&Crafts, però encara més creatiu. Es va difondre per tota Europa rebent el nom de: Jugendstil, Liberty, il stile floreale i modernisme. Va ser sobretot un estils d'interiors.
A la seva variació final de Viena, on va rebre el nom d'Estil de Secesió, va perdre part del seu caràcter floral i gracies a dissenyadors com Josef Hoffmann va adquirir un aspecte mes geomètric i abstracte.


L'Art Déco va ser coneguda gracies a l'Exposició Internacional. El va desencadenar l'arribada dels ballets russos de Serge Diaghilev en 1909. Després de la Guerra Mundial, l'Art Déco va tenir més resó i es va convertir en l'estil predominant de París.

Aquest estil incorpora influencies africanes, amb pells de zebra i lleopard i fustes tropicals.
Cap el 1925 es donava pràcticament per fet que a França podien dissenyar interiors confortables sense cap tipus de referència del passat, encara que els elements del passat persistien, però reelaborats conforme una estètica diferent. L'Art Déco seguia interessat per la tecnologia.
l'Art Déco mostrava una apreciació estètica pels materials i els artefactes models. Per a aquestes dissenyadors la tecnologia era divertida.


Va ser molt popular amb el públic en general encara que no amb tots els artistes d'avantguarda , ni amb els tradicionalistes. El seu aire glamurós el feia atractiu.


Com he dit abans, l'Art Déco va fer-se a conèixer a l'Exposició Internacional d'arts decoratives i industrials moderna (1925- París) en el pavelló de l'Esperit Nouveau.
El Pavelló de L'Esprit Nouveau era un edifici temporal, construït el 1925 en el marc de l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives a París. Per a Le Corbusier era l'ocasió de mostrar de manera provocant, les seves idees sobre l'arquitectura i l'urbanisme que havia començat a desenvolupar amb Pierre Jeanneret des de 1922. Aquest mateix nom tenia la revista d'art modern que es publicava.


El pavelló donava mostres del poc interès tècnic com el lloc més convenient per a endolls i llums. Una de les frases més reconegudes de Le Corbusier era: " La casa és una màquina per viure". Però des de una perspectiva purament mecànica,, L'Esperit Nouveau oferia poc que fos nou. Era una indicació de lo avançat que era el disseny modern estadounidense comparat amb l'Europeu.


Le Corbusier visualitzava la casa com un objecte produït en massa al qual s'havia d'adaptar a l'individu. La feina de dissenyador consistia en identificar la solució correcta, un cop trobada, la gent s'havia d'acostumar a ella.


Una diferència entre Le Corbusier i les enginyeres domèstiques Christine Frederich i Gilbert es referia a l'aspecte que havia de tenir una casa eficient. L'actitud de Christine Frederich i Gilbert era preocupar-se per la funció de la casa en comptes de la decoració. Pensaven que cada habitant decoraria la seva casa de manera diferent. En això era en el que Le Corbusier es distanciava de les enginyeres. En cert aspecte, seguia sent un arquitecte del segle XIX empenyat amb la batalla dels estils. D'això es tractava l'Esperit Nouveau: un estil nou, un estil adequat al segle XX i la nova indústria, un estil per a l'Era de la Màquina. Un estil per una vida més eficient.


A mi m'agrada molt Le Corbusier, però veig a l'Art Déco com a un producte massa sofisticat per al que a mi em respecta personalment. Massa carregat i amb massa "façana". L'estil d'arquitectura es molt maco, pràctic i eficient, però la decoració la trobo excessiva.
 

Mon oncle (1958)

“Mon Oncle” és una pel·licula que resumeix fantàsticament l'arquitectura i la ciutat de mitjan segle XX, almenys en els seus dos extrems més recognoscibles. La pel·lícula de Jacques Tati mostra els contrastos entre dos mons, dues maneres de viure i d'entendre la ciutat i l'arquitectura que a finalitats dels anys ´50 se superposarien violentament.

Un és el món de la modernitat exagerada per un optimisme futurista, com va arribar (o va tornar) a Europa de la mà de la reconstrucció de postguerra i l'altre està representat per la ciutat tradicional.