Art Déco

L'Art Déco va ser la última línia d'una serie d'estils creatius.

L'Art Nouveau va sorgir després del moviment Arts&Crafts, però encara més creatiu. Es va difondre per tota Europa rebent el nom de: Jugendstil, Liberty, il stile floreale i modernisme. Va ser sobretot un estils d'interiors.
A la seva variació final de Viena, on va rebre el nom d'Estil de Secesió, va perdre part del seu caràcter floral i gracies a dissenyadors com Josef Hoffmann va adquirir un aspecte mes geomètric i abstracte.


L'Art Déco va ser coneguda gracies a l'Exposició Internacional. El va desencadenar l'arribada dels ballets russos de Serge Diaghilev en 1909. Després de la Guerra Mundial, l'Art Déco va tenir més resó i es va convertir en l'estil predominant de París.

Aquest estil incorpora influencies africanes, amb pells de zebra i lleopard i fustes tropicals.
Cap el 1925 es donava pràcticament per fet que a França podien dissenyar interiors confortables sense cap tipus de referència del passat, encara que els elements del passat persistien, però reelaborats conforme una estètica diferent. L'Art Déco seguia interessat per la tecnologia.
l'Art Déco mostrava una apreciació estètica pels materials i els artefactes models. Per a aquestes dissenyadors la tecnologia era divertida.


Va ser molt popular amb el públic en general encara que no amb tots els artistes d'avantguarda , ni amb els tradicionalistes. El seu aire glamurós el feia atractiu.


Com he dit abans, l'Art Déco va fer-se a conèixer a l'Exposició Internacional d'arts decoratives i industrials moderna (1925- París) en el pavelló de l'Esperit Nouveau.
El Pavelló de L'Esprit Nouveau era un edifici temporal, construït el 1925 en el marc de l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives a París. Per a Le Corbusier era l'ocasió de mostrar de manera provocant, les seves idees sobre l'arquitectura i l'urbanisme que havia començat a desenvolupar amb Pierre Jeanneret des de 1922. Aquest mateix nom tenia la revista d'art modern que es publicava.


El pavelló donava mostres del poc interès tècnic com el lloc més convenient per a endolls i llums. Una de les frases més reconegudes de Le Corbusier era: " La casa és una màquina per viure". Però des de una perspectiva purament mecànica,, L'Esperit Nouveau oferia poc que fos nou. Era una indicació de lo avançat que era el disseny modern estadounidense comparat amb l'Europeu.


Le Corbusier visualitzava la casa com un objecte produït en massa al qual s'havia d'adaptar a l'individu. La feina de dissenyador consistia en identificar la solució correcta, un cop trobada, la gent s'havia d'acostumar a ella.


Una diferència entre Le Corbusier i les enginyeres domèstiques Christine Frederich i Gilbert es referia a l'aspecte que havia de tenir una casa eficient. L'actitud de Christine Frederich i Gilbert era preocupar-se per la funció de la casa en comptes de la decoració. Pensaven que cada habitant decoraria la seva casa de manera diferent. En això era en el que Le Corbusier es distanciava de les enginyeres. En cert aspecte, seguia sent un arquitecte del segle XIX empenyat amb la batalla dels estils. D'això es tractava l'Esperit Nouveau: un estil nou, un estil adequat al segle XX i la nova indústria, un estil per a l'Era de la Màquina. Un estil per una vida més eficient.


A mi m'agrada molt Le Corbusier, però veig a l'Art Déco com a un producte massa sofisticat per al que a mi em respecta personalment. Massa carregat i amb massa "façana". L'estil d'arquitectura es molt maco, pràctic i eficient, però la decoració la trobo excessiva.
 

Mon oncle (1958)

“Mon Oncle” és una pel·licula que resumeix fantàsticament l'arquitectura i la ciutat de mitjan segle XX, almenys en els seus dos extrems més recognoscibles. La pel·lícula de Jacques Tati mostra els contrastos entre dos mons, dues maneres de viure i d'entendre la ciutat i l'arquitectura que a finalitats dels anys ´50 se superposarien violentament.

Un és el món de la modernitat exagerada per un optimisme futurista, com va arribar (o va tornar) a Europa de la mà de la reconstrucció de postguerra i l'altre està representat per la ciutat tradicional.

Postmodernisme

El tèrmin "postmodernisme" es va tornar popular a l'última dècada del segle XX. En el disseny es considerava postmodernista al treball d'arquitectes i dissenyadors que trencaven amb l'estil internacional que seguia viva desde la Bauhaus, de les generacions de dissenyadors que va sorgir en la dècada dels 70'.

El projecte postmodern es caracteritza per la fi del determinisme i de la supremacia de la religió substituïts per la raó i la ciències, elobjectivisme  i l'individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats de l'ésser humà; politicament suposa la fi de les monarquies absolutes i la seva substitució per la democràcia, el poder passa de l'aristocràcia a la burguesia, el ciutadà adquireix majors drets.


Es coneix com antidisseny una crítica , funcionalista i racionalista. Hi ha una defensa del medi ambient i s'utilitzen els mitjà de comunicació, no hi ha geometrizació.

Impulsors

• Sherrie Levine
• Jeff Koons
• Julian Schnabel
• David Salle
• Mike Bidlo
• Jeff Wall

Últimes tendencies

New Classic

522 Tokio- Charlotte Perriand

Sublime by hand

Crinoline Outdoor seating de Patricia Urquiola per a B&B Italia

Everyday solution

Drop de Leonardo Perugi para Cerruti Baleri

 

The essencials

Fat Tray de Harri Koskinen per a Alessi

Once upon a future

Lumidable Mirrowall de andom Internacional y Philips

Basic & Raw

Taula de Gaetano di Gregorio

Mind the green

La cadira "Ant" d'Arne Jacobsen (1951)

A principis dels anys cinquanta, la indústria del moble danés va adaptar un nou procés de fabricació. La fusta massissa fou reemplaçada cada cop més pels materials com l'acer i la fusta contraxapada, reduint significativament la necessitat d'estructures complexes.

La cadira d'Arne Jacobsen és un bon exemple d'aquesta simplicitat recentment descoberta. La cadira "Ant" consta d'unes poques parts, es poden produir a baix cost i és extremadament lleugera. El seient i el respatller estan formats per una peça de fusta contraxapada ordinària, mentre que la disposició i la forma de tres potes de tub d'acer units per la part inferior del seient en el
 centre, permeten a la cadira ser apil·lable.

                               Cadira "Ant"

El matrimoni Eame i en Eero Saarinen ja hi havien produït un shell cadira de tres dimensions en els pocs prototips de la seva "Cadira Orgànica" en 1940-1941. Havien tractat d'evitar la ruptura entre seient i respatller deixant un buit en el material, mentre que Jacobsent va solucionar el problema des de l'exterior.

El dissenyador danés va reforçar la conjunció de les superfícies arquejades de forma diferent del seient i el respatller mitjançant capes addicionalment de xapa. Això garanteix que el respatller sigui alhora estable i flexible.




La cadira "Ant" d'en Jacobsen, que va jugar un paper important en la modernització del disseny de mobiliari escandinau, se li va donar aquest nom a causa de la seva cintura corba i potes primes, característica de les formigues.

En 1955, va sorgir la "Nº 3107", una variació que ofereix un esquema menys segmentat i quatre potes en comptes de tres. Aquesta descendent estava disponible en una multitud de colors i es va fer molt popular.

Rere la mort d'en Jacobsen, es va produir una versió a quatre potes de la cadira "Ant".

 

Cadira "Nº 3107"

"La Torre de los Ambiciosos"

La pel·licula "La Torre de los Ambiciosos" (1959) és una pel·licula en blanc i negre sense cap tipus de musica ambiental. A la ciutat es veuren poc cotxes i molts gratacels d'estil Art Déco, rectes i simétrics, amb decoracións "luxoses". També tenen grans finetres i portes enormes.
Hi ha una gran diferencia amb el mobiliari de cada sector. Als despatxosabunden la fusta i els tapissats de pell i cuir. Les parets plenes de quadres i fotografies. Mobles molt decorats. En cambi al taller tot es mes funcional. No hi ha decoració. A casa de Julia O. Tedway hi podem veure molts estampats als sofàs i cortines, en cambi a casa de Walling, tot és molt més suau, acollidos i amb certa inspiració a la decoració asiàtica.
Si parlem de personatges en trobem molts, pero no ens perdem de qui és qui. Podem trobar el nostàlgic, l'avariciós, la desenganyada, el calculador...

Marcel Breuer

Marcel Lajos Breuer (1902-1981), arquitecte i dissenyador industrial d'origen hungarés i un dels principals autors del moviment modern.

Va mostrar un gran interés per la contrucció modular i les formes simples. Va estudiar a la Bauhaus de Weimar, Alemanya, en la época que Walter Groupius dirigía aquest centre de disseny i art on englobaven les idees més importants del moviment modern, i on Breuer dirigiria més endevant el taller de d'ebanisteria.
Va ser el pare de l'utilització innovadora d'acer tubular, alumini i contraplacat de fusta aplicats al mobiliari, amb el que s'obrí un camí entre els dissenyadors més importants.

 Va crear la cadira B3, també coneguda com a cadira Wassily, on el disseny va ser especialment revolucionari per a l'época, pel seu ús de tubs d'acer i pel métode de fabricació. L'estructura original era d'acer niquelat, posteriorment cromat i doblegat. També utilitzava tela o cuir, que unien els travessers i el respatller. Era un cadira lleugera on al seure dona una sensació d'estar flotant a l'aire.

Cadira B3

Fora de l'ideal de l'escola, que tots els dissenys creats per la gent de la Bauhaus eren propietat de la Bauhaus, Breuer es negà a produir i vendre els seus dissenys en acer tubular en el nom del centre, imitant l'actuació de Kandinsky i Klee. Groupius, pero no perdre'l com a director del taller d'ebanisteria, aceptà les condicions de Breuer.

La Bauhaus era una escola de disseny arquitectònic i industrial on s'ensenyava a dissenyar objectes. Es va fundar a Weimar a l'any 1919 influenciada pel De Stijl i dirigida per Walter Groupius, i va tancar el centre a 1925 devant la victòria dels nazis i la van traslladar a Dessau.
A Dessau, la direcció es comparteix entre Hannes Meyer i en Groupius i és el moment més brillant de l'escola. A 1932 es trasllada a Berlín però tanquen a l'any següent per sempre.

La Bauhaus és un punt essencial pel disseny actual i Marcel Breuer va ser un emprenedor de l'acer tubular i de la lleugeresa del moble.